Entrevista amb el guanyador del XIII Concurs Estatal de Fotografia ‘Vila d’Almussafes’

No sempre darrere d’un agent comercial de telefonia podem trobar un personatge ocult, una segona personalitat que amaga un misteriós currículum que ningú, almenys els desconeguts, pot imaginar-se. Però de vegades vendre telèfons o exercir qualsevol altra professió comuna pot dotar de l’anonimat fins i tot aquells que destaquen en una disciplina artística tan visual i visible com la fotografia. El xativí Eduard Francés conjura en ell eixa doble cara: la de venedor amable i la de fotògraf intrèpid. Un solapament de personalitats que no les desvirtua sinó més bé potencia la curiositat per una obra que ara acaba de ser impulsada de nou amb el Guardó del XIII Concurs Estatal de fotografia ‘Vila d’Almussafes’. Un reconeixement més que s’unix als nombrosos que des de l’any 1987 ha obtingut este fotògraf autodidacte. La prova que l’art no entén de formalismes acadèmics.

Li he de confessar que quan vaig preguntar qui havia guanyat el ‘Vila d’Almussafes’ d’enguany m’esperava que em digueren algú que es dedicava professionalment a açò, no un agent de telefonia mòbil. I ara després de vore la seua obra seguix sorprenent-me que vosté no es dedique a açò professionalment. Eduard Francés: Jo sóc autodidacte i comencí en el món de la foto allà pel 87. Aleshores amb la fotografia tradicional analògica vaig aconseguir tindre una molt bona tècnica i poc a poc comencí a concursar i guanyar diversos guardons en concursos nacionals, entre d’ells un d’Alzira, per cert! Més avant vaig impartir cursos i sempre he lluitat molt per la tècnica. Sempre deia els alumnes que d’un bon negatiu es podia fer qualsevol fotografia, perquè dominant la llum es pot obtindre una magnífica obra. A dia de hui en la càmera digital seguisc pensant el mateix.

Després del seu exitós catàleg de retrats Ulls d’Artista editat al 93 i on presenta baix la poètica del blanc i negre el rostre dels artistes valencians més destacats del moment, deixa la fotografia en el 97. ¿Per què un autor tan prolífic i guardonat decidix trencar amb la seua passió? E.F.: Per les obligacions que imposa la vida diària, la faena i totes eixes coses que t’obliguen a apartar-te quan no et dediques professionalment a açò. No deixí mai del tot la foto, però sí disminuïsc el volum de producció d’una forma notable. Són uns cinc o sis anys de parada i ara he de reconéixer que estic penedit.

¿Per què torna? E.F.: És curiós, però el meu fill major, Eduard, em diu un bon dia que vol que li ensenye el que sé de fotografia. Arran d’eixa petició em veig obligat a mostrar-li totes les tècniques però em trobe amb un canvi molt substancial: la foto digital ha irromput amb força.

¿S’esglaia? E.F.: Bé, vaig necessitar un any, perquè he de confessar que sóc molt metòdic, per a intentar vore que estava capacitat per a fer el que jo anteriorment aconseguia amb l’analògica. Quan arribe al punt que una foto feta en digital i plasmada en el paper s’assembla a una pressa en analògica llavors és quan considere que he tornat a la fotografia.

¿Quines diferències troba respecte la ‘vella fotografia’? E.F.: El concepte és bastant distint. En l’analògica era com pintar amb la llum. Amb la digital estem captant amb un sensor uns matisos que són capaços d’obtindre amb una pel·lícula. Són dos maneres distintes de treballar però estic convençut que al final l’obra conserva la mateixa qualitat que abans.

Pintar amb la llum..., m’ha agradat eixa definició. Per cert, parlant-ne d’això, encara no he gosat fer-li la tan socorreguda pregunta... ¿com es definiria com a fotògraf? E.F.: Sempre m’ha agradat la fotografia realista, no sóc de fotomuntatges, tot i que els admire. El que a mi em va és plasmar la realitat tal qual la veig. Dos fotògrafs poden estar al mateix lloc, retratar la mateixa escena i el resultat final pot ser del tot distint. Això és el que m’apassiona, el punt de vista fotogràfic és tan personal que ni es pot ensenyar. A més també sóc un fotògraf atrevit, no m’agrada amagar l’objectiu, jo sóc dels qui es tiren la càmera a l’ull. Eixe atreviment és el que li dona valor a la meua producció.

Tal vegada respondre a esta qüestió podria fer-lo quedar com a pretenciós, però no ens encorsetem en comportaments políticament correctes. Diga’m, ¿per què creu que ha guanyat el ‘Vila d’Almussafes’? E.F.: Bé, jo crec que hui es valora molt el que comentava anteriorment. La gent està un poc cansada ja de vore fotos en Hdr, és a dir, eixes fusions d’imatges que creen un acabat espectacular. Sí, resulten molt efectistes però crec que últimament la fotografia tradicional ben elaborada torna a ser apreciada, i molt, pels jurats professionals.

Per últim, no li demanaré que faça autocrítica, li vaig a proposar que faça una cosa més difícil encara, ¿com veu el seu fill? E.F.: (Se’n riu satisfet) L’autocrítica és molt bona però li assegure que criticar un fill és molt més fàcil que a qualsevol altre fotògraf perquè ahí no valen excuses. Ell ja ha començat a guanyar premis però jo sempre li he volgut deixar ben clar que les normes de la foto són una cosa, l’autor és altra. Si saps composar, tens la capacitat de fer el que vullgues, no tens perquè cenyir-te als patrons marcats. L’art ha de ser lliure i avançar.