Alzira no és una localitat que haja aportat al llarg dels segles grans noms a la pintura, però este ‘deute històric’ albira el principi de la seua fi. En un gegant però a la vegada discret estudi ubicat a una zona industrial de la ciutat, els pinzells dibuixen un nou panorama per a l’art plàstic, ple de particulars visions eminentment urbanes. És el reflex de la mirada d’un artiste que frega la seua maduresa vital i intel·lectual. A mig camí entre Avignon i la capital de la Ribera Alta, un restaurador de professió es descobrix a si mateix com a reintepretador sobre el llenç del paisatge urbà. Prop d’un centenar de premis estatals i internacionals aconseguits els darrers tres anys avalen la solidea de la seua obra. Alzira, per fi, pot presumir de pintor.

Li demane una carta de presentació. En un món artístic tan eclèctic com l’actual, ¿sabria definir-se com a pintor?
 Josep Francés: Buff! És complicat, però pel que diuen els demés la meua obra es fonamenta en un paisatge urbà inclòs en el nou realisme que partix d’Antonio López a mitjans del s. XX. Ell el tractava d’una forma molt realista, jo el deconstruisc, és a dir, partisc de la realitat però sols és un pretext. No és la realitat el que busque sinó allò que se’n pot traure d’ella. Amb el temps, he evolucionat cap a una pintura on és cert que la realitat encara hi forma part del quadre però gran part del que reflexa l’obra no existix. En definitiva, experimente el paisatge dins d’un context irreal.

Pel que veig l’atracció per les grans urbs és una constant en la seua producció, mentre que l’àmbit rural és bastant secundari.
 J.F.: Bé, el que jo vull és retratar els paisatges de hui en dia. Solc participar en concursos i premis. Als certàmens de pintura ràpida se sol anar a un lloc més bé pintoresc d’alguna localitat però el que més pinte són grans ciutats i dins d’elles la part menys representativa. Em base, diguem-ne, en altres punts de vista als que generalment coneix la gent. N’estic convençut que quan més te’n ixes dels tòpics, més trobes la ciutat real.

¿Pinta d’oides o li agrada xafar el que després plasma sobre el llenç?
 J.F.: Pinte les ciutats que he vist i en les quals he estat. Però no és menys cert que per encàrrec he fet alguna obra sobre llocs que mai he xafat, per exemple ara recorde un quadre de la badia de Sidney on jo no he estat. Però no és la norma. Avignon, Nova York o fins i tot València són habituals en la meua obra perquè m’atrauen, les he visitat i he pintat allí mateix moltes vegades. Les meues pintures són també una plasmació de la gent del carrer. M’agrada posar-me en una plaça i pintar. I quanta més gent, millor. Estic acostumat a treballar sobre el lloc i això es el que més et fa avançar en el coneixement i millora de les tècniques.

¿I té algun racó predilecte?
 J.F.: Bé, jo sent una gran atracció per Nova York, és quasi com un fetitxe. El ben cert és que és molt difícil aconseguir pintar als seus carrers perquè calen permisos, però ho he d’aconseguir. És un repte pendent.

Vosté abans es dedicava a la restauració però un bon dia fa tres anys decidí fer de la seua afició per la pintura la seua professió. Ha guanyat molts premis en este curt espai de temps, disculpe’m la insolència, ¿es considera un caçador de premis?
 J.F.: No. Hui en dia la crisi econòmica afecta també l’art i la participació en certàmens de pintura és l’única forma que tinc de viure perquè l’adquisició de quadres ha disminuït. Fins ara, gràcies a Déu, ho he estat venent tot, però ara la situació és distinta.

Seguiré sent impertinent, senyor Francés. ¿Quant pot valdre un quadre seu?
 J.F.:  Bé, els d’estudi poden anar des dels 3.000 fins als 30.000 euros, però els que faig als concursos de pintura ràpida poden valdre de 500 fins als 3.000 euros. Les obres que produïsc a l’estudi són de grans dimensions i tenen un major valor.

¿I quina és la radiografia del comprador?
 J.F.: Sobretot particulars i després empreses que se n’han adonat que la inversió en art pot ser molt avantatjosa. Hui en dia saben que no els poden donar gat per llebre i és molt més fàcil conéixer la trajectòria d’un artiste. Abans u podia crear-se un currículum falsament fabulós, en l’actualitat eixa forma d’engany no és possible.

Perdone que insistisca en temes un tant indecorosos en el món de l’art, però qui o com es fixa el valor d’una obra?
 J.F.: Això no ho fixem nosaltres, sinó les circumstàncies.

¿Quines?
 J.F.: Per dir-ho d’alguna forma, és qüestió de caché. Molts jurats, malgrat que no ho reconeguen però és així, es fixen en el valor de l’obra d’un pintor per a decantar-se per un o altre a l’hora d’atorgar-li un premi. És a dir, després d’haver seleccionat les obres que consideren millors, d’entre els finalistes, i això a mi m’ho han confirmat, moltes vegades es paren a vore qui té un major caché i això acaba influint en la decisió final. És una forma de no córrer riscos per part dels qui promouen eixe reconeixement.

En definitiva, una forma més d’expressió del que s’ha denominat mercantilització de l’art, ¿no?
 J.F.: Mire, l’art forma part de la societat i esta ha constituït un sistema capitaliste i d’això no hi ha forma d’eixir-se’n. Al cap i a la fi, el preu definix que l’obra té una gran importància i l’art sense reconeixement social no servix per a res.

¿Vosté sent eixe reconeixement?
 J.F.: La meua obra agrada a moltíssima gent. La prova la està a Internet, on tinc milers de seguidors, una cosa impensable per a mi, un pintor de poble que viu allunyat dels grans centres artístics.

Un pintor de poble que pinta les grans ciutats, bonica contradicció, ¿no creu?
 J.F.: Sí, ho compartisc. Les contradiccions són les que fan millorar, pujar, l’artiste.

Senyor Francés, ¿com li pinta a vosté el futur?
 J.F.: Bé, ara mateix estic tractant de constituir una associació de pintors que servisca com a pont entre Alzira i Avignon on també tinc altre estudi. Es tractaria d’una forma de fomentar que els nostres artistes pugueren exposar a moltes parts sense haver de dependre d’una galeria o es demanen percentatges i de vegades es posen condicions abusives. La idea és que estiga gestionada pels propis artistes i recolzada per les institucions. Vull aprofitar la meua repercussió a França per tal de potenciar la cultura de l’art entre la nostra societat, perquè mal que ens pese els francesos són, en este aspecte, una societat més culta que la nostra.