L'ENIGMÀTIC FINAL DE MAKS

Matí del diumenge 20 d’abril de 1969. Al Carcaixent rural del tardofranquisme la vida transcorre tranquil·la, quasi monòtona. Els catòlics van a missa, els xiquets juguen al carrer, els hòmens lligen el diari. Tot sembla normal. Però eixe dia esta xicoteta població valenciana serà l’epicentre d’un succés luctuós de transcendència internacional. Cap carcaixentí s’ho pot imaginar, però al número 33 del carrer Santa Anna s’està produint un crim de pel·lícula. Un dels majors monstres de la Segona Guerra mundial acaba de ser assassinat. Quaranta anys després, el misteri al voltant d’aquella mort encara no ha pogut ser esclarit.

Passen les deu i mitja del matí. Vicente Pérez García li demana al seu ajudant i màxim confident, Elies, que li prepare el primer café del dia. Este respectat empresari local propietari d’una impremta, conegut entre la gent del poble com el general polonés, no pot ni imaginar-se que serà l’últim que tastarà en sa vida. L’assistent personal complix amb el manament. Però sense que don Vicente ho sàpia introduïx en la beguda una pols blanca que acabarà conduint Pérez a la mort després de ser fortament colpejat al cap i presumptament apunyalat.

Fins ací, tot sembla que va ser així. El que ocorre després del café és tot un misteri. Se sap que Elies fuig al migdia en taxi cap a València després d’haver amagat el cadàver dins la mateixa casa i recollir les seues pertinences. Des de la capital es traslladat fins Barcelona en altre cotxe de lloguer. Després passarà a França i un difús periple per diversos països europeus el conduirà finalment a la Iugoslàvia comunista del mariscal Tito, on serà convertit en una mena d’heroi nacional.

¿Per què? En realitat don Vicente no és un respectable patró, ni Elies un jove de 23 anys prim i simpàtic, aparentment normal a qui tot el món aprecia a Carcaixent. El senyor Pérez García és la identitat falsa de Maks Luburic, un dels majors criminals de la Segona Guerra Mundial, dirigent de la Croàcia nazi i director del camp de concentració de Jasenovac, el responsable de l’extermini de centenars de milers de persones. Un monstre protegit pel règim de Franco i certa part de la jerarquia eclesiàstica, al qual li donen una identitat falsa i l’amaguen a Carcaixent gràcies a la intercessió del pare Oltra, aleshores director del col•legi franciscà de la localitat riberenca.
Elies és un croat de Bòsnia i Hercegovina. El seu nom vertader és Ilija Stanic. Fill d’un guerriller ústaixa –nacionaliste croat d’extrema dreta que durant la II Guerra Mundial lluità per la Gran Croàcia aliada de Hitler contra els partisans comunistes de Tito- , ha de fugir del règim iugoslau a la recerca d’una vida millor. Per diversos motius, acaba a Carcaixent amb Luburic, un dels líders de l’oposició croata a l’exterior. Durant dos anys conviu amb ell, es guanya la seua màxima confiança i treballa a la seua impremta ubicada en el baix del mateix número 33 de Santa Anna.

Carcaixent, epicentre polític

Esta modesta vivenda de tres plantes és un centre polític al màxim nivell per als exiliats croats. Allí arriben importants dirigents militars i polítics vinguts de tot el món: Argentina, Estats Units, l’Europa occidental... i des de la seua impremta ixen les pàgines de Drina, la revista de la diàspora croata que es distribuïda entre esta comunitat nacional arreu del món. Maks anhela la caiguda de Tito i la posterior independència de la Gran Croàcia. Ell es postula com a futur líder, però no tots els opositors n’estan d’acord.
Els carcaixentins en són aliens. Rosa María Gregori recorda el que el seu home nascut al poble li ha contat de l’època. “Se li veia una bona persona i al seu ajudant també. De fet tenia nóvia del poble i tot el món pensava que anava a casar-se amb ella. Don Vicente era faller i estava molt implicat en la vida local. Tenia el recolzament dels mandataris de l’època i recorde que el dia del seu soterrament vingueren molts falangistes i autoritats”. ¿Sabia que era un dels majors criminals de la II Guerra Mundial?, li preguntem, “Com? No en sabíem res.
Se’ns havia dit que era un pobre home que fugia dels comunistes que li havien fet molt de mal. Em quede sorpresa!”, exclama.
Eixa era la versió oficial. Després del seu assassinat, la premsa franquista el qualifica com a “bon catòlic i gran patriota”. Al seu soterrar, un altre croat refugiat a Gandia el franciscà pare Eugeni, assegura davant una ampla terna de representants polítics del franquisme i la Croàcia pro nazi que el general “tenia defectes, com tots els mortals, però era un gran patriota”. Eixos “defectes” escandalitzarien el major dels criminals.

Segons un informe publicat a Zagreb el 1946, Luburic rebia personalment els presoners de Jasenovac a l’entrada del camp amb insults. Els dies que visitava la zona el terror corria entre els presents perquè això era sinònim que hi hauria matances. No tenia la menor pietat. Sense mirament assassinava xiquets de bolquers, jóvens, vells, hòmens o dones. I ho feia a maçades, moltes vegades amb les seues pròpies mans. Disparà sobre els seus propis soldats quan tractaren de fugir, ordenà l’assassinat de dos ministres del seu propi règim al 1943 per negociar amb els aliats una rendició... En definitiva, com pronuncià en un discurs al Nadal del 1942, es jactava que el seu govern havia acabat amb més persones en dos anys que l’Imperi Otomà durant la seua llarga estada a Europa.

Esta brutalitat escandalitzava els seus propis correligionaris, també els seus amics franquistes. Tot açò ho recull Francesc Bayarri, periodista valencià, qui ha investigat llargament el cas i acaba de publicar Cita a Sarajevo, un llibre on s’aprofundix en el misteri de l’assassinat.

“Certament hi ha diverses hipòtesis al voltant del crim. Al llibre done totes les dades disponibles i deixe que el lector traga les seues pròpies conclusions”, deixa obert Bayarri.

La seua investigació i la documentació dels servicis secrets iugoslaus confirmen que Ilija Stanic, Elies, va participar en l’assassinat. Però no està clar si actuà en solitari i què el va moure a cometre el crim o, almenys, a ser-ne còmplice. “Jo estic convençut, malgrat la simpatia personal que tinc per Stanic, que ell va ser l’únic autor de l’assassinat”, revela el periodista. Per què? “Hi ha xicotets detalls i certes contradiccions en les seues afirmacions que el delaten. Tal vegada ells van tindre una discussió per algun tipus de diferència, però no puc saber la causa”, considera.

Durant tres dècades la Interpol no va ser capaç de localitzar Stanic. Es podia pensar que havia mort o, simplement, canviat d’identitat. La tasca no era gens fàcil a priori però Bayarri el trobà ràpidament a Sarajevo l’agost del 2003 després d’uns anys de furgar en els diversos arxius judicials valencians, les hemeroteques i consultar diverses fonts que havien dut el cas en l’època. “Crec que el trobí perquè era l’única persona que l’estava buscant. Ningú recordava el tema”, destaca.

Elies confessa

A Francesc Bayarri sols li va caldre fer una ullada al llistat telefònic de la capital de Bòsnia per a fer-se amb ell. Quan el trobà, Ilija va confessar i sense amagar-se. Un periodista havia aconseguit sense quasi mitjans el que tota una policia internacional no havia pogut fer en dècades.
Segons la versió de l’acusat i contràriament al que publicà la premsa del moment, Ilija no era cap espia del servicis secrets de Tito, la UBDA, sinó un membre de l’exili croat que participà quasi forçat en l’assassinat de Luburic. Ho feu, sempre segons ell, obligat per membres de l’elit opositora que volia llevar-se del mig el general en considerar-lo perillós. En resum, fou utilitzat perquè en un principi els assassins sols volien fer confessar Maks si havia tingut alguna cosa a vore amb l’atemptat contra el president Pavelic a l’exili, però en realitat el que volien era carregar-se’l i no va ser fins l’últim instant quan el jove croat se n’adonà d’eixes intencions. Llavors, va creure que no tenia marxa enrere perquè havia donat la seua paraula i no pogué evitar la tragèdia, col•laborant en ella en contra de la seua voluntat amb altres braços executors. Però en les revelacions d’Ilija hi ha diverses contradiccions, com s’explica a Cita a Sarajevo.

En arribar a Iugoslàvia fugint de la Interpol, Stanic posà en mans de les autoritats comunistes un ‘caramelet’ que no s’esperaven: fer creure que la UBDA ha assassinat un dels seus pitjors enemics. “D’eixa forma, feien creure els opositors que els tenien controlats i podien acabar amb ells en qualsevol moment”, creu Bayarri.
Siga com siga, sembla improbable que la veritat aflore algun dia. La majoria dels protagonistes han faltat i no és massa possible que Stanic es decidisca a canviar la seua versió “perquè té una família”, com recorda Bayarri i cal protegir el seu honor. Quaranta anys després, al número 33 de Carcaixent residix una altra família que res té a vore amb aquell succés, però el misteri que envolta esta controvertida història continua envoltant present a Carcaixent on el monument funerari de Luburic, convertit en punt de peregrinació per a feixistes croats, poc a poc perd el llustre dels temps passats. Com si la veritat haguera decidit erosionar les pedres sobre les quals es va construir una gran mentira.