Nom: Juan Oliver Climent. Edat: 58 anys. Localitat natal: Carcaixent. Professió: Bisbe Vicari Apostòlic. Localitat i país de residència: Requena / Perú. Temps d'estada: Des del 7/07/04

Fins a principis del mes de març del 2004, jo exercia el càrrec de Ministre Provincial de la Província Franciscana de València, Aragó i Balears. La meua residència estava a València. Un dia vaig rebre una telefonada de Roma. No sabia de què es tractava; em demanaven que em traslladara urgentment a la capital italiana, per a entrevistar-me amb un Cardenal. Quan vaig arribar, em trobí amb esta sorpresa: el Papa vol que vosté vaja com a Bisbe Coadjutor al Vicariat de Requena al Perú, en plena selva amazònica”, recorda monsenyor.

Una destinació un tant exòtica, més si tenim en compte les especials característiques de la zona. “Ací no hi ha carreteres; l'únic mitjà de comunicació és el riu, o els innumerables rius; es troba en la zona baixa de la Selva i el seu territori, en quasi un 70%, durant gran part de l'any, queda inundat”, afirma.

Un repte que sols la predisposició a l’aventura o, en este cas, l’entrega als demés pot assumir. Algú podria imaginar-se un bisbe ventrut acomodat plàcidament al seu despatx, però Juan Oliver no és d’eixa nissaga. A ell li agrada estar al peu del carrer, amb la gent, amb els pobres. “Coordine, anime i dirigisc l'activitat dels missioners i missioneres del Vicariat, el que m'exigix la visita a les missions, la presència en algunes dates de l'any, alguna reunió al començar les activitats anuals, acollir i escoltar els religiosos quan passen per Requena, etc. En veritat, la meua labor actualment és com la de qualsevol sacerdot. I és a l'activitat pastoral evangelitzadora a què dedique gran part del temps. Però, qualsevol dia, procure viure disponible al que es presenta, des del treball manual, fins a la revisió de projectes o l'atenció a les persones que sol·liciten que se’ls escolte”. Un bisbe del poble a qui no li cauen els anells. 

“Ací em trobe bé, amb una població a qui puc conéixer quasi personalment, amb una forma de vida que no m'ha sigut difícil d'assumir”, reconeix tot i les diferències abismals entre la cultura occidental a la qual estava aveat i la que l’acull. “Des de molt prompte me n’adoní que tot és diferent, encara que algunes formes exteriors s'assemblen; inclús, parlant la mateixa llengua, em resultava molt difícil entendre. Les cases, l'estructura de les poblacions, el món laboral… tot és diferent. Des del principi vaig ser conscient que incorporar-me a esta societat havia de ser un procés lent i pacient. Com un tornar a nàixer, em deia”.

No saben agranar

El xoc cultural pot afectar també els aspectes més quotidians. “Recorde de fa anys, quan vaig visitar la primera vegada la selva que ens trobàvem agranant una església; s'anava a celebrar una ordenació sacerdotal; jo també estava ajudant unes dones, i me n’adoní que moltes agafaven la granera i agranaven com qui utilitza qualsevol cosa per primera vegada; els vaig preguntar si no sabien agranar; no em van respondre, només es miraven les unes a les altres; aquella mateixa vesprada em vaig apercebre que les cases no tenen el sòl normal  ni tan sols amb una capa de ciment, sinó que és de terra”, relata Juan Oliver. “Si per cultura, de forma molt general, podem entendre la concepció de la vida i les maneres d'expressar-ho, certament esta és una cultura molt diferent, que t'impressiona, i seguix fent-ho, encara que hagen passat ja cinc anys”, sentencia.

Lluny de ser uns gourmets

La selva no entén tampoc de restaurants de luxe i allí les estreles Michelin deuen ser confoses amb alguna constel·lació desconeguda pels indígenes. “El menjar és molt bàsic i quasi sempre el mateix: arròs, plàtan inguiri, peix varietat i molt saborós; segons l'època de l'any, es donen algunes verdures: cogombre, fesol”. I lluny de la deconstrucció i les noves formes de cuinar dels grans xefs europeus “la forma de cuinar, sempre a foc, és la cocció, el fregit i el torrat” amb el pango i les juanes com a plats més populars.

La paella, l’arròs al forn o la fideuà serien allí, i més en este cas, un bocatto di cardinale. Però sembla que a monsenyor Oliver això no li lleva el son. “La veritat és que recorde amb molta freqüència la meua terra, els paisatges, els llocs on he viscut; però, com qualsevol pot imaginar, estant tan lluny i en un ambient tan diferent, el que més m’afecta és la distància dels meus pares, germans, de tota la meua família i dels meus germans franciscans. En algunes dates de l'any, sents més la nostàlgia d'ells”.

Tot i això, l’esperit altruista pesa més en una ànima bondadosa per naturalea. “Ací em trobe bé i considere que esta terra i tots els seus habitants han enriquit el meu espai personal i familiar”, recalca este riberenc internacional que junt a la seua solidaritat escampa pel món el nom de la nostra terra.