Ha arribat la primavera i bona part del comú dels mortals es posa a dieta. És temps d’alleugerir el vestuari i aquells que no han sigut tocats per la gràcia d’Afrodita tracten de sotmetre el seu cos als patrons que imposa la dictadura de la moda. Les fórmules miraculoses que prometen perdre eixos quilets de sobra són un invent de la modernitat. Els antics riberencs no es preocupaven per la seua aparença física i ni molt menys per estar prims ja que això significava pobrea i fam. Qui anava a dir-los als nostres esquàlids avantpassats que a estes altures del segle XXI el que ells vivien com una desgràcia es convertiria en una pràctica habitual. La dieta riberenca no és cap revolució per a perdre pes ‘a la gana’, sinó el conjunt d’ingredients que conformaven l’alimentació dels pobladors d’esta terra en el passat. Els seus productes bàsics eren el pa, el vi, l’oli i l’arròs.
Este últim, heretat dels musulmans, esdevé a partir del segle XVIII tan fonamental com el propi pa. Peris Albentosa en la seua obra Història de la Ribera cita a V.I. Franco, il•lustrat de Castelló, qui afirma que l’arròs “manté a tota la pobrea, que no pot dur la carn ni el peix als preus tan pujats, i troba en l’arròs, encara que també car, en més equitat”. L’historiador alzireny afirma que els arrossos amb abundants carns i verdures “eren menjars de luxe propis de les taules de famílies acomodades i dels dies festius”. “Els fets amb paella foren antecedents quaresmals tan humils com tardans”, continua.
El costum de coure l’arròs en cassola fonda –arròs al forn- estava molt estés. No es feia a casa sinó al forn, pel que a vegades se’l coneixia com arròs passejat. El més comú era el de dejú, “obligatori per als pobres per raons econòmiques i ineludible per als grups benestants per motius religiosos No incloïen cap rastre de carn, sinó que a banda de l’arròs l’element nutritiu principal eren els cigrons i a certs pobles es barrejaven amb les panses”, explica Albentosa.
Peix escàs, carn de rics
Malgrat ser una comarca a la vora de la mar per on transcorre el riu valencià més important el consum del peix era “sorprenentment secundari”, segons l’anàlisi històric. “De fresc se’n consumia ben poc”, diu Peris i la majoria sembla ser “procedia de l’Albufera”. Llisses, tenques, barbs, anguiles, llobarros, conformaven l’oferta fonamental. Una topografia mèdica de l’època ens desvetlla que la qualitat no solia ser massa recomanable per a la salut: “los pobres comen muchísimas tencas y anguilas de pésima calidad, sacadas de las azequias (sic), por donde dejan correr el agua que ya ha servido para la cría de los arroces de la Ribera Baixa, de que suelen seguirse muchos vómitos y cursos, mayormente en los que no las preparan bien para comerlas”.
A la llarga el peix es convertí en una font barata de proteïnes animals, continua explicant l’historiador establit a Carcaixent. La carn era més preada, “un tret alimentari que caracteritzava les taules dels rics i dels llauradors acomodats” fins al punt que el seu consum és tingut pels estudiosos com un marcador fiable de la posició en l’escala social.
Les racions, com es pot deduir fàcilment, no eren massa abundants, si exceptuem casos puntuals com el dels monjos. Segons es coneix, els cistercencs del monestir de la Murta d’Alzira fruïen “d’un sopar format per una ensalada de tàperes amb ceba, un colom de primer plat, un segon plat de carn i unes postres assortides amb formatge, olives, raïms i melons”, es conta a Història de la Ribera. Vol IV. La cultura popular.
Certament, l’alimentació dels últims segles en la comarca de la Ribera s’ha basat fonamentalment en la disponibilitat econòmica de les diverses classes socials i les característiques dels cultius propis així com per l’austeritat i l’escassa elaboració. Si els nostres avantpassats veieren com es paren hui les taules, caurien de tòs.
