Alberto també té dret

A finals de novembre hem conegut per la premsa diària un d’eixos casos quasi imperceptibles de la nostra realitat. Tan imperceptible que per a la immensa majoria dels ciutadans resulta desconegut. Sembla increïble però de vegades ens pot resultar més familiar el problema d’una societat llunyana a la nostra mentre que casos que ocorren a casa nostra ens són completament aliens.

Es tracta d’Alberto, un jove alzireny de catorze anys que no pot anar a l’escola com qualsevol altre adolescent perquè patix una distròfia muscular que el té postrat en una cadira de rodes des de fa tres anys. Per a moure’s necessita l’ajuda dels seus companys, els qui solidàriament el traslladen d’un lloc a altre. És gratificant vore eixa mostra d’afecte cap a un company que necessita dels altres, però no són les millors condicions per a un ésser humà en ple segle XXI.

La seua família ha demanat a Conselleria que pose a la seua disposició un educador que acabe amb esta circumstància anòmala que es viu a l’institut Rei En Jaume de la capital riberenca. La mobilitat de l’alumne cada vegada és menor i la situació s’agreuja.

Les autoritats locals, en concret l’alcaldessa Elena Bastidas, han promés els familiars una solució, però al tancament d’esta edició no hi ha hagut encara cap resposta. No dubtem de la bona voluntat de Bastidas. Ni tan sols posem en dubte que en Conselleria no desitgen esta situació. Però a vegades cal exigir els qui tenen la responsabilitat de garantir la protecció social i, per extensió, als nostres governants que es paren deu minuts a reflexionar sobre assumptes com este. No és una situació banal. És, tal volta, una anècdota per a la nostra societat però tot un calvari per a una família i, principalment, per a Alberto. Un mur infranquejable que podria evitar-se fàcilment. Com tants altres problemes socials.

¿Què pensarà Alberto quan pose els informatius i escolte que s’han invertit tants i tants milions en grans esdeveniments? ¿Què se li acudirà al cap quan veja les notícies sobre el balafiament dels diners públics en coses prescindibles i frívoles que sols aporten ‘glamour’? ¿Què opinarà sobre eixa societat mísera que es pot permetre presumir de ser la més no se sap què d’Europa i després no dona la talla en els xicotets-grans problemes quotidians? ¿Projectarem també al món esta imatge nostra tan eloqüent?

No és demagògia. Que una persona veja minvats els seus drets més fonamentals degut a una discapacitat física deuria avergonyir-nos profundament. Alberto sols és una d’eixes milers de persones que esperen davant el televisor que algun dia les notícies no diguen com de guapos som i com ens admira l’orbe, sinó que els conten que som grans perquè hem segut capaços de fer que la nostra qualitat de vida millore no sols superficialment, sinó de forma profunda.